Desprès de mesos de preparacions, entrenos, dubtes, permisos, busca vols, hotel, cotxes… arriba el dia D.

Sortim de Barcelona dimecres matí, una mica “acollonits” direcció Puerto de la Cruz.
3 manresans, el Marc, l’Onti i el Jordi, un barceloní, l’Ignasi i un calafí d’adopció, jo mateix.

Els dies anteriors a la marxa havien estat una mica decebedors, gripasso, febre, cansament… ai…
El Marc arrossega mal al genoll però arriba força recuperat.

Un cop a Tenerife, recollim 2 cotxes de lloguer, al final hem decidit utilitzar un per traslladarnos a la platja per la sortida i l’altre el deixarem a 2000m per tenir una possible escapatoria.
Ens instalem als 2 apartaments que tenim llogats i de seguit a dinar, asador canario.
A la tarda, amb el vistiplau dels companys, un servidor se’n va a estirar una estona al llit, encara no he dormit ja que vinc de treballar de nit… gracies…

Mentrestant se’n van a 2000m, al Portillo i despres d’una caminadeta “amaguen” gran quantitat d’aigua i una motxilla amb roba i menjar a un punt que l’endemà tenim previst passar-hi de pujada.
Un cop deixada la “mercaderia” i ben marcada als Gps, tornen a Puerto de la Cruz a recollirme per anar a localitzar el punt de sortida. El trobem rapidament, a uns 5kms de l’hotel, al municipi de Realejos, la Playa del Socorro.

Un cop situat el punt de sortida, a sopar i a dormir ràpid que només tenim 3 horetes, decidim posar depertadors a la 1:30.

1:30 A.M.
Uffff quina mandra…. amunt ! Acabem de fer motxilles, “esmorzem” una mica i “al lio”.

2:30 A.M.
Donem el tret de sortida de la bogeria més gran que possiblement hem fet els 5 integrants del grup.
5 llumetes es mouen ja per les primeres rampes dures del dia, carretera amunt a buscar el barri de Tigaiga, 290m.

Anem a bon ritme, bon ambient, somriures…
Els Gps van marcant les cotes que assolim, 500m, 600m… més ràpid del que creiem ( bé, l’ Onti si que ho tenia calculat així…)  , menys d’1 hora per cada 500m de desnivell en aquests primers kms.
Aviat s’acaba l’asfalt i comencen les pistes de terra, com deia alguna ressenya que teniem, si hi ha dubte de quin camí seguir : sempre el que pugi més…

Arribem a les antenes del Mirador de la Corona, 760m, de moment perfecte. La nit ajuda a passar metres rapidament. Aquí crec que hi ha la primera parada d’avituallament sòlid. Una de les moltes pauses per menjar i beure bé que crec que van ser unes de les claus importants de l’èxit de l’operació.

4:20 A.M.
Ja tenim els 1000 primers metres al sac, 1h50′, i molt sencers els 5.
Passem per l’únic punt d’aigua del recorregut, Fuente de Pedro. La deixem al costat, tenim reserves més amunt… si és que encara hi son…

Anem molt animats, tot i les dures pujades, anem fent via a ritme constant.

6:10 A.M.
Mantenint el mateix ritme, 55′ cada 500m de desnivell, ens plantem ja a 2000m. Fins aquí, pletòrics, molt contents, millor del que esperàvem…
Som a la “degollada del cedro”, tenim sort que la petita capella està oberta i ens hi podem arrecerar, fa fred i vent, ens abriguem.
Tenim al costat les grans parets de La Fortaleza.

Passem el “llano de la brujas”, l’únic punt del recorregut que fa uns metres de baixada… sorra fina que es posa a les bambes…
Encarem el camí que ens portaria al Portillo, lloc on hi ha un centre de visitants, des d’on van accedir ahir a la ruta per deixar avituallament i roba.

Són poc abans de les 7 del matí, les primeres llums del dia ens mostren per primer cop el nostre destí, especacular !

Trobem el punt d’avituallament sota uns arbusts i pedres. Ens va perfecte, recomanació absoluta si algú s’engresca a fer la ruta.
Agafem aigua, gels, barretes, mengem platans i fruits secs i ens posem roba gruixuda. El consum d’aigua és molt inferior al previst, la humitat no és molt alta i la calor inexistent… més val ser previsor i tenir bon marge.

Anem direcció Montanya Blanca, 2748m, pel camí pedres enormes, els “huevos del teide” grans blocs de pedra volcànica fruit d’erupcions passades.

Abans de començar un dels trams més difícils del recorregut, dels 2700m al refugi dÁltavista, 3260m, fem una parada a “repostar”.
Aquí tenim una desil-lusió enorme : una colla d’alemanys, venen del refugi i ens expliquen que el cim és impossible, vent de120km/h i tmperatura de -2º, que sumada al vent són de -25ºde sensació… merda.

Seguim pujant direcció al refugi, el camí fa ziga-zagues per guanyar metres ràpidament.

Abans del refugi tots els que trobem que baixen ens comenten el tema de la gairebé impossiblitat de fer cim… tots menys un “guiri” que va sol i que diu que ha pujat, pit i collons, ve a dir.
El Marc que anava força decebut,a quí reviscola els ànims…

Arribem al refugi d’ Altavista, 3260m, bonic refugi d’alçada. Ningú…
Gairebé no parem, no fos cas que no ens deixessin continuar…

Entre el refugi i la base del telefèric, 3400m, el terreny sembla gairebé llunar, pedres negres de mil formes. Aquí ja alguna ràfaga de vent es fa notar…

Passem el creuament amb el camí del telefèric, quina idiotesa pujar els turistes fins tan amunt… qui vulgui pujar que s’ho curri una mica més no?.

Arribem a la Rambleta, 3550m, el vent ja és molt fort. Aquí teòricament hi ha un guarda que et demana el permís per poder accedir al cim, el tenim, però no li podem ensenyar perquè no hi és… deu pujar amb telefèric i per culpa del vent està aturat i tampoc deu pensar que hi hagi ningú per aquí dalt amb aquest fred i vent…

Accedim al sender de Telesforo Bravo, els últims metres que et porten al cim, un camí com enrajolat que només es permet circular-hi amb permís i 50 persones alhora.
Fem no més de 300 metres i quan encarem l’aresta, sortim a “descobert”, el vent és espectacular, impressionant, costa molt avançar. Anem girebé de genolls a terra intentant evitar les fortes ràfegues.

El Marc i l’Onti van davant, jo segueixo com puc i darrera ve l’Ignasi i desprès el Jordi.
Anem parant on podem arrecerarnos una mica per comentar el tema, està “xungo”.
Una mica més amunt, parada, ens repleguem els 5, jo dic de no continuar, l’Ignasi n’està convençut, el Jordi i l’Onti crec que també, em sembla que només la tossuderia del Marc ens fa avançar na mica més.
L’Ignasi té clar de baixar i comença a tirar avall.
Veig el Marc i L’Onti corrent amunt, darrera el Jordi i jo, la intenció és com deia el Marc, una mica més… de sobte el Marc alça els braços, no pot ser encara… ha arribat al cràter, el verd del terra sulfuròs ho comfirma.

Un parell o 3 de zig-zagues més, que amb  el fort vent són molt difícils, i per fi… el cim! ops si gairebé no hi cabem…
Moment de gran alegria, abraçades, felicitacions, poques fotos, crec que només la meva nova Argus Bean ha aguantat el fort fred… les bateries diuen adeu…

Ens ha costat poc més de 10h fer cim, tot i les dures condicions del tram final.

Pocs minuts al cim i avall a buscar un lloc més “tranquil”. Parem ja passat el camí del telefèric, i continuem aviat per començar la baixada, no pararem fins al refugi.
Al refugi, parada llarga a l’exterior, menjar, beure, comentaris…
Estem eufòrics per l’èxit de l’ascensió.

La baixada ja no té tanta història, que deunidó la pallissa que estic fotent 🙂

Baixem a bon ritme fins a tornar a ser al lloc d’avituallament “camuflat”, la baixada fins aquí poc a destacar, ràpida i “fàcil”.

Al Portillo, 2000m, tenim el cotxe que varen deixar el dia anterior per si era necessari. L’Igansi té decidit que la seva aventura s’acaba aquí, es dona per més que satisfet d’haver fet l’ascensió i amb tan bon ritme que ha portat.
Hem de deixar l’amagatall net i carreguem l’aigua i menjar necessari per acabar de baixar, no massa… la resta, la transporta l’Ignasi fins al cotxe, una mica més d’1km carregat com un ruc…

Continuem la baixada, abans de l’ermita del Cedro, l’última pujada del dia i despres avall !

Correm molts trams, encara ens queden forces per fer-ho, increible, 14 hores despres d’haver començat l’aventura…
L’Onti té una punxada a l’isquio que ens fa patir una estona però recupera molt bé i podem continuar a bon ritme cap a la platja.

Els últims 1200m  aproximadament, els fem dins de la zona de núvols que es veien desde més amunt, molta humitat i fins i tot plou.

Ja anem tocadets… els útlims 500m de desnivell que ens queden és fan llargs… la part més desagraïda, asfalt, poble… però per fi la platja !
Últims revolts de la carretera d’accès i la glòria…

Tornem a ser a la platja 17h45′ desprès d’haver-n’he marxat.
Felicitacions, alguna abraçada, fotos…. i cansament…. molt cansament.

Marxem, dutxa merescuda, i sopar de “celebració”.
Rendits, a les 11 som al llit.

Només em queda felicitar i agrair als companys d’escapada, gracies a tots 4.
Bona gent. Serà la última “bogeria” ??? no crec…

Pot ser que la crònica tingui alguna incorreció de temps, alçades, noms… la meva memòria és molt limitada…
Espero aviat penjar el link a les fotos fetes per la resta de companys i d’un video que estic preparant de petits moments grabats amb la càmara de fotos.

El track el vaig penjar n post anterior, però recomano veure el rack al Google Earth, on s’aprecia mol millor tot el recorregut i desnivell de la ruta.
L’arxiu kml per al GoogleEarth.