Desprès d’estar tota la setmana, fins el dia abans de marxar, pendents de la vaga general a Grecia i del núvol de cendra, al final sembla que els astres se’ns posen a favor i podem marxar !

Dijous a les 4 AM ( això fa mal! ) recullo al Marc, l’Onti i el Jordi a Manresa i cap al Prat, avió cap a Salònica via Munich.
Els 2 vols perfectes.

Arribem a Salònica al migdia, cotxe de lloguer i cap a Litochoro, el “Chamonix de Grecia”… 🙂

Ens allotjarem, a l’alberg “Summit zero“, ens reben amb els braços oberts, recomanable 100%. El noi que el porta, crec que es diu Periklis, ens dona consells, assessora… un 10 !

Tarda per fer un petit reconeixement del terreny i sobretot per marcar el lloc de sortida. Localitzem la platja, el tram fins a Litochoro i el començament del E4, el sender europeu que haurem de seguir per tot “l’Enipea canyon”.
Constatem que el track curradíssim de l’Onti és impecable

Sopar ben d’hora i a descansar.

A les 2AM de peu. Un café que ens prepara en Periklis que ve de festa i sortim.

A les 2:50 AM ens posem en marxa. Ja plou, però amb poca força…

Sortim ben animats, bon ritme, els primers kms son de pista i asfalt fins al poble. Ara ja plou de valent, ens posem els pantalons impermeables, ( gracies Onti…) i entrem a Litochoro.

Creeum tot el poble i entrem al parc del Mont Olimp, aquí agafarem el sender E4 que ja gairebé no s’abandona fins al cim.
Portem 1h10′ i anem xops ! L’aiguat és fort i va calant.

Aquí comença la ruta en sí, sender espectacular, de dia ha de ser fantàstic i sense pluja encara més…
Anem avançant pel sender, els primers quilòmetres “maltracten” bastant ja que no es guanya nivell, més aviat se’n perd més del que es puja…
Entre la forta pluja continua, el fet de perdre nivell i dubtar un parells de cop de la ruta a seguir i retorcedir entre la nit i l’aigua van fent que la moral i la força vagi minvant…

El sender va passant a banda i banda del riu enipea 3 o 4 cops per ponts de fusta espectaculars.
Ara la pujada ja és més directa i anem guanyant alçada a poc a poc.
Arribem a la capella de Agio Spilaio, a recer de la pluja, valorem la situació… no gaire engrescadora, jo personalment vaig tocat de moral i fisicament… molt moll i fred. Veig del tot inviable fer cim, però hi ha l’esperança de que pari de ploure i la sortida del sol ens escalfi…

Continuem uns 30′ més amunt, cap al monestir de Agios Dionysios, en un dubte del camí arribem a la cascada d’enipea, on el camí s’acaba. Aquí porto les coordenades d’un geocaching i ens entretenim en buscarlo. Ens costa més del compte, el trobem i fem “reunió”.

Els ànims estan molt baixos, amb el temps que hem necessitat per arribar fins aquí veiem impossible fer la ruta sencera… la pluja que ens cau aquí, al cim és neu i si continuem molt amunt, malgastant forces, el retorn pot ser patètic… Anem a més justos de roba de recanvi, només ens queda per “gastar” la roba que portem pel fred del cim…
Anar molt més amunt, xops com anem, amb el fred que pot fer-hi és fins i tot perillòs i poc recomanable.
Podiem haver gastat “l’últim cartutx” de roba i tirar una mica més amunt, però amb molt poques possibilitats de fer gran cosa més. És la meva opinió personal, crec que els companys més o menys estaven igual.

A en Jordi és el que li costa més renunciar, decidim que tira una mica més munt, se sent bé i creu que val la pena intentar fer més. Estarem en contacte amb ell i el pujarem a buscar amb cotxe si fa falta.
Despedida i baixem amb en Marc i l’Onti.

Parada llarga a la capella, canvi total de roba, jo hem canvio fins i tot de calçotets !, vaig xop !
Amb el canvi de roba és una altra cosa, que bé !

L’ alegria dura poc… aviat tornem a estar empapats, ara bé, ja no tenim tan fred.

En unes 3 hores baixem fins a la platja, pel camí constatem el trencacames de l’inici del sender, guanyant i perdent nivell continuament, es fa “durillo”.

Quan arribem al cotxe, ens truca el Jordi que és a Litochoro. A litochoro ??? Resulta que ha pujat un parell de quilometres més, fins a Prionia, ha vist el panorama ple de neu dels cims i ha tirat avall directament per la carretera. L’anem a buscar i cap a l’alberg.

Tarda de café, compres i una mica de turisme i nit de sopar de despedida amb peix i retsina.

A dormir poc, última matinada per agafar el cotxe fins a Salònica i a l’aeroport. Vol a Barcelona via Atenes i fi de la sortida.

Les conclusions : amb les condicions meteorològiques tan adverses era gairebé impossible realitzar la sortida íntegra, però amb les sortides llàmpec que fem, tenim aquest risc, si disposessim de més dies tindriem millors oportunitats per fer-ho.
El lloc és excepcional, preciós! tot i el mal temps varem poder apreciar la bellesa extrema que pot oferir.
Encara crec que la ruta és factible, dura però realitzable tal com estava plantejada, amb bon temps, això si.
Per tant : QUEDA PENDENT !, i no és dir per dir…

Totes les fotos

Links :
Management Agency of Olympus National Park
Summit Zero Refuge/Hostel
Meteo
El track